Logo UDACEBA

Estancia formativa en Perú

MEDICINA TROPICAL

 

Marta Coderch Arís i Carlen Reyes Reyes

Institut de Medicina Tropical Alexander Von Humboldt de Lima, Perú. 2010.


Dra. Marta Coderch i Carlen Reyes. 2010

 

Augmentar els nostres coneixements en malalties tropicals era viscut per nosaltres com una necessitat interessant a cobrir com a metgeses de família, donat que la globalització forma part dels nostres dies, fent que diferents pacients que han viatjat a països tropicals o que han emigrat vinguin a les nostres consultes, de vegades amb símptomes poc habituals per nosaltres, així que intentant reforçar la nostra alerta diagnòstica vam empendre aquest viatge.

 

Durant els mesos previs ens vam posar en contacte amb l’Institut Alexander Von Humboldt de medicina tropical que depèn de la Universitat Cayetano Heredia per poder fer una rotació d’un mes pel seu servei de Malalties Tropicals.

 

L’Institut Von Humboldt és un centre de referència de medicina tropical dins de Perú, on hi acudeixen pacients procedents de tot Lima, així com d’altres àrees més perifèriques o llunyanes. Està situat dins d’un gran recinte on també s’hi troben l’Hospital Cayetano Heredia i la Universitat Cayetano Heredia. L’Institut, consta d’una sala d’hospitalització, amb uns 40 llits aproximadament, una secció de consultes externes, un laboratori clínic, una zona de parasitologia, una sala de reunions i una biblioteca principalment amb revistes científiques i 2 ordinadors, on es fan algunes sessions d’equip.

 

A l’arribada vam ser conscients de què una gran majoria dels pacients que s’atenen en aquest hospital, són persones amb molt pocs recursos, que no tenen cap cobertura sanitària. Alguns d’ells, arribaven de ben lluny després de dies de viatge. Persones a les que anar al metge els hi suposa deixar de treballar el camp per exemple, fet que demora fins al límit aquesta consulta mèdica.

Un dels aspectes a ressaltar d’aquesta experiència, és que allà vam veure imatges úniques, tant de persones com fins i tot en exploracions complementàries, graus d’evolució de les malalties que fins aleshores només havíem vist als llibres de la carrera, persones i persones arribant al metge absolutament al límit de la resistència humana.

 

El barri on ens van aconsellar allotjar-nos es dèia Miraflores, situat aproximadament a una hora i mitja en transport públic i uns tres quarts d’hora en transport privat, de l’Hospital Universitari Cayetano Heredia i l’Institut de Medicina Tropical. Vam llogar una habitació en una casa d’estudiants internacionals, on teníem dret a cuina, sales comuns i connexió a internet. Aquí vivíem el contrast absolut respecte a la resta del dia. A les cantonades teníem els “guachimen”, vigilants amb metralleta.

 

El nostre horari del dia a dia, de dilluns a dissabte:


7:00-10:00 h: Passe de planta amb tot l’quip mèdic i de residents. Entre ells s’organitzaven amb grups formats per un resident gran (a partir de R3) i varis de R1 i R2, de tal forma que cada un d’aquests grups, era responsable d’un número determinat de pacients. Un dels residents petits, era l’encarregat de presentar el cas del pacient a la resta de l’equip, a peu de llit del mateix, acompanyat o no de l’exposició de proves complementàries realitzades en un gran negatoscop situat al passadís. Posteriorment, el director de l’Institut, el Dr. Gotuzzo o el cap de servei, realitzava algun comentari o reflexió sobre el cas i dictaminava el procediment a seguir.

 

Aquí vam detectar una nova diferència vers al nostre sistema MIR. Allà el resident de tercer any, fa el paper dels nostres adjunts, els residents de primer i segon any, el que seria per nosaltres un R gran i els estudiants de medicina, el que serien els nostres R petits. Sorprenent.

 

10:00 -13:00h: Es realitzaven dos tipus d’activitats diferents. Per una banda, fèiem les interconsultes demanades per la resta de serveis de l’hospital, també d’urgències generals, on sovint els pacients presentaven també alguna de les malalties infeccioses més prevalents a Perú. De vegades aquesta tasca la realitzàvem amb algun dels residents o soles directament, comentant els casos i les decissions proposades posteriorment amb l’R gran. Vam visitar per tant sales de ginecologia, de cirurgia, de semicrítics, urgències generals i els seus passadissos (que allà també en tenen), etc.

 

Per altra banda anàvem d’oients a les consultes externes de l’Institut, on es realitzaven processos de diagnòstic, tractament amb ingrés o ambulatori, així com seguiment de patologies més cròniques com VIH o de llarga evolució i tractament com la Tuberculosi.

 

Donat que han sorgit aquest parell d’exemples, només afegir algún comentari. L’atenció mèdica i tractament dels casos de VIH eren gratuïts, tenint tot un circuit sanitari al respecte, però per altra banda, al pais només disposàven en aquell moment de dues línies de tractament antirretroviral. Així com apuntar, que una gran majoria de casos de TBC que vam veure, eren provocats per bacils multiresistents, amb les dificultats que això condicionava.

 

13:00-14:00h: Dinar! La major part dels dies, dinàvem al restaurant de l’hospital, on hi dinen tant pacients, professionals com estudiants. Molt recomanable tant per la part econòmica com per la qualitat i tipus de menjar, tradicional. Una manera més de conèixer el pais i la gent que hi viu.

 

14:00-15:00h: Sessió clínica entre nombrosos serveis a l’Hospital universitari, a l’Auditori, presentant cassos, no només d’infeccioses, si no de totes les especialitats mèdiques. Alguns dels cassos havíen estat portat per diferents serveis.

 

15:00-17:00h: Tornàvem a l’Institut de medicina tropical per completar el seguiment dels pacients ingressats, comentar dubtes del dia, finalitzar tasques pendents, i programar les jornades posteriors.

 

Un cop a la semana anàvem a una sessió anomenada “Revista de revistes”, on varis residents i “rotantes” com nosaltres, revisàvem i presentàvem a la resta de l’equip, un article rellevant actual de les revistes de medicina tropical.

 

Dins de la nostra rotació, vam tenir dies amb programació diferent:

 

  • Vam pasar una jornada al laboratori de Leishmania cutània, on venien pacients de tot Perú. Molts nens. Vam coincidir amb la realització d’un assaig clínic sobre un tractament tòpic, on els pacients eren nens petits, que acudien al centre a aplicar-se la crema durant unes hores. En aquesta mateixa localització, no gaire gran, es desenvolupaven tasques d’extracció de mostres (raspat de la pell), manipulació i visualització de les mateixes, un assaig clínic, així com tractaments endovenosos en una parell de sofàs que tenien al fons.
  • Un altre dia vam estar al Laboratori de Malaria, on ens van ensenyar les diferents tècniques diagnostiques de la Malaria. Aquí només era activitat de laboratori.
  • Laboratori de parasitologia, on vam poder veure una gran colecció de mostres de paràsits extrets a pacients de l’Institut, de tots els tamanys i formes imaginables.

 

Medicina de família:


Durant el pas dels dies, vam anar descobrint que l’especialitat de Medicina de Familia i Comunitària, gairebé no existia a Perú, però que just estaven començant a crear-la, així que la nostra curiositat i ganes de treure el nas en una ocasió tan especial ens va superar, així que ens vam moure a l’Espanyola entre els contactes que vam anar fent, i vam poder-nos ficar en ben mig del rovell de l’ou.

 

Vam contactar i ens vam organitzar una nova curta però intensa rotació del tot a mida de les nostres inquietuds.

 

Com us dèiem, la Medicina de Familia només portava 3 anys en funcionament, de fet vam conèixer els residents de la primera promoció, que tot just acabaven aquell any.

Durant uns dies, ens van deixar acompañar-los durant les seves consultes situades dins de l’Hospital Universitari. Encara no tenien cens de la población, visitaven i obrien les històries a ritme que els pacients arribaven. Ens va cridar molt l’atenció la metodologia i els objectius principals d’aquestes visites, que a part de resoldre el motiu de consulta, sobretot centraven la seva anamnesi i interés, en la familia del pacient, i quines disfuncions tenien i com abordar-les. Entre nosaltres aquesta diferència la vam resumir amb de la Medicina de Familia, nosaltres potser fem més la part de medicina, amb detriment de la familiar, ells just a la inversa.

 

Ens van donar la oportunitat d’anar a veure una “posta” o centre mèdic d’atenció primària d’un barri perifèric de Lima, i una altra més lluny. Aquí si que vam viure els inicis profunds de la medicina comunitària al pais.

 

Una d’elles, l’havien pogut construir gràcies a les donacions no només econòmiques si no que també de l’edifici en qüestió, dels habitants més rics del barri. La doctora va jugar un gran paper en aquest inici. De les primeres actuacions van ser donar-se a conèixer a la població, de porta en porta, donat que no hi anaven a les consultes, i aprofitar per detectar les situacions de fragilitat, nens malalts, persones grans, mares adolescents, etc. I, com no, començar el camí de la promoció de mesures de salut pública com: centralizació de les escombreries i clavegueram, ensenyar-los on dipositar les deposicions, etc.

 

Resaltaven que era imprescindible la relació amb diferents autoritats, així com l’existència de la figural de l’Agent social, un membre del poble que juga directament o indirectament un rol de líder dins del barri.

 

A la nostra arribada, es mostraven plenament satisfets de les seves fites assolides fins ara, població censada, situacions de risc detectades, un número creixent de pacients fidelitzats, així com d’haver muntat un laboratori bàsic i un ecocardiograma regalat per uns japonesos que feien servir pel seguiment de l’embaràs. Tenien un programa d’atenció comunitària destinat als joves per promocionar l’ús del preservatiu i evitar coductes de risc pel contagi de malalties de transmissió sexual.

 

Va ser tant estimulant aquesta experiencia, els ulls d’aquella dona, la doctora, eren envejables. Un d’aquells moments on et retrobes amb la teva vocació.

 

Reflexions compartides:


Doncs bé, amb tot això, creiem que no només vam augmentar el nostre coneixement de diferents malalties tropicals, que ara ja no ens queden tant lluny, sino que també vam gaudir d’una experiencia interessant i inspiradora sobre el naixement de la nostra especialitat en un pais emergent com és Perú.

Però per suposat, va resultar una experiència personal enriquidora, de presa de consciència de la fortuna que tenim aquí a casa nostra i de les tremendes dificultats que tenen en altres parts del món.

Fent-nos tornar amb un grau més d’humiltat i major capacitat d’empatia vers a persones que venen d’aquesta banda del món i apareixen un bon dia a la nostra consulta.  

 

 

UNITAT DOCENT D'ACEBA / Sardenya, 466 - 08025 Barcelona / Tel. 93 567 43 80 / udaceba@aceba.cat