Logo UDACEBA

El discurs de la biomedicina sobre la sexualitat femenina: elements per a la seva deconstrucció

Autor: Araceli Bergillos. Llicenciada en Antropologia Social i Cultural

Introducció

 

El present article pretén aportar algunes reflexions sobre la visió de la biomedicina envers la sexualitat femenina des d’una perspectiva històrica i deconstructivista. La deconstrucció és una eina útil per analitzar i descomposar el concepte de sexualitat de les dones i així ser conscients de la gran quantitat de judicis de valor, prejudicis i estereotips heretats del segle XIX i que encara són vigents en la societat, inclosa la medicina.

 

Es presenten alguns apunts sobre la sexologia i sexualitat femenina als segles XIX i XX i els valors relacionats, posant de manifest que la medicina, concebuda en moltes ocasions com una ciència absoluta i objectiva, és també un reflex de tendències ideològiques, socials i culturals de l’època en la què s’expressa. Tanmateix s’exposen idees recurrents sobre la dona i la seva sexualitat que han contribuït a mantenir una visió esbiaixada d’aquesta, com per exemple, la invisibilitat de la sexualitat femenina; la patologització de la sexualitat en front d’una sexualitat normativa; i la tendència a considerar el penis com a única forma de sexualitat possible i “normal”, fruit d’una societat patriarcal que perdura fins l’actualitat.

 

Apunts sobre biomedicina i sexualitat femenina

 

“La sexualidad de las mujeres ha permanecido oculta durante siglos para ellas mismas y, por descontado, para el mundo de hombres y de científicos que pretendían conocerla, “explicarla”, “estimularla” y ponerle normas para “adecuarla” a la sexualidad masculina”. Carme Valls (2008:81).

 

Aquesta frase de l’endocrinòloga Carme Valls, sintetitza molt bé la història de la sexualitat femenina des de la biomedicina, sobretot perquè no només posa de manifest la seva invisibilitat, també perquè la sexualitat de les dones (i la dona en general) ha estat concebuda històricament com l’”altre”, sent definida des d’una visió androcèntrica, des de la concepció de la dona com “no-home” [1] (2011:280).

 

Una primera aproximació a la sexologia com a ciència mèdica apareix al segle XIX [2], a l’època Victoriana caracteritzada pel seu puritanisme, de la mà de Richard von Kraft-Ebing (1840-1902), un metge forense i psiquiatra alemany que introdueix dos aspectes fonamentals: l’estudi de la sexualitat des de la patologia i la psicopatologia i la teoria de la degeneració relacionada amb l’evolucionisme, que considera que l’evolució humana segueix una línia ascendent [3], que els homes degenerats s’han desviat de l’home que va crear Déu i que aquesta degeneració produeix una malaltia física i psíquica. Tanmateix, el seu pensament es dirigeix a la consideració de la vida sexual (masculina) com una faceta vital de la vida diària.

 

Les diverses patologies (considerades així a l’època Victoriana) de les que parla Kraft-Ebing són: sadisme, masoquisme, fetitxisme, exhibicionisme, homosexualitat, pedofília, zoofília, gerontofília i autoerotisme (Moreno-Jiménez, 1990:98). La sexualitat en aquest moment es comença a contemplar des de la seva vessant patològica, però en cap cas tracta específicament sobre la sexualitat de la dona, tenint en compte la seva invisibilitat social de l’època, relegada com estava a l’àmbit privat de la casa. Les consideracions “científiques” de Kraft-Ebing, per tant, es creuen amb observacions morals i religioses imperants a l’època i mostren, per la seva absència, l’oblit de la dona.

 

Un altre metge de finals del segle XIX és Iwan Bloch (1872-1922), metge dermatòleg, en lluita perquè les relacions homosexuals entre homes no fosin considerades un delicte, serà el primer que utilitzi específicament el terme “sexologia” valorant que, no només la biologia, també l’antropologia i l’etnografia són disciplines vàlides per tractar la sexualitat. En aquest cas, nega que les perversions siguin malalties, més aviat creu que cada cultura posseeix unes determinades formes d’expressar la sexualitat sense que es pugui diagnosticar als seus practicants com a malalts o desviats. És un dels primers metges que li atorga importància al sistema endocrí en el desenvolupament de la sexualitat i com a origen de certes conductes sexuals, com per exemple, certs tipus d’homosexualitat (1990:103). Tampoc en aquest cas, però, aquest parla de la sexualitat femenina, reforçant el seu caràcter invisible.

 

Respecte al context en el què es desenvolupen aquests discursos, no s’ha d’oblidar que durant el segle XIX encara existia l’idea de que la dona era inferior a l’home i que aquesta estava lligada irremissiblement al seu caràcter maternal. Un dels representants de l’època és William Acton (1813-1875), metge anglès, que considera que les dones comparteixen la mateixa innocència que els nens en quant a sexualitat fins que arriben al matrimoni, i que, a no ser que siguin depravades, no sentiran mai cap interès pel sexe (1990:90).

 

Podem comprovar com, per una banda, ja es menciona la dona als estudis sobre sexualitat, però aquesta és considerada infantil i asexuada, amb totes les connotacions que aquesta idea suggereix: cap capacitat de decisió i necessitat de tutela.

 

Igualment, els homes tampoc no es troben exempts d’una ciència emergent que patologitza i condemna algunes pràctiques sexuals, especialment la masturbació. En aquesta època s’editen nombroses obres de metges que la condemnen per jutjar que és una pràctica depravada i que debilita la salut (1990:92-93).

 

D’aquesta manera, tot allò que se’n surt de la “normalitat” es converteix en una patologia, controlant així les conductes de la població (homes i dones) envers la sexualitat.

 

Michel Foucault, historiador i filòsof del segle XX (1926-1984) que va plasmar la història de la sexualitat en tres grans volums, considera que pensar en aquesta època Victoriana com un període de repressió és una lectura moderna. Més aviat s’ha de pensar que els discursos de negació del sexe no són més que una indicació de que realment existia un interès. El que preocupa a aquest autor és qui emet el discurs i amb quin objecte:

 

“De ahí el hecho de que el punto esencial (al menos en primera instancia) no sea saber si al sexo se le dice sí o no, si se formulan prohibiciones o autorizaciones, si se afirma su importancia o si se niegan sus efectos, si se castigan o no las palabras que lo designan; el punto esencial es tomar en consideración el hecho de qué se habla de él, quiénes lo hacen, los lugares y puntos de vista desde donde se habla, las instituciones que a tal cosa incitan y que almacenan y difunden lo que se dice, en una palabra, el "hecho discursivo" global, la "puesta en discurso" del sexo” (1998:10).

 

En funció de la reflexió de Foucault, hem de veure que a finals del segle XIX i sobretot del XX és la ciència mèdica qui emet el discurs sobre una sexualitat “normal” i una altra “depravada”, amb excepcions d’altres metges que lluiten per dotar de connotacions culturals la sexualitat (i per tant, despatologitzar conductes no normatives). En tot cas, és la medicina la que garanteix la moralitat de la conducta “correcta”, excloent tot allò que se’n surti.

 

Tot i així, a finals del segle XIX i principis del segle XX comencen a sorgir amb força moviments feministes que reclamen un major protagonisme de les dones en la societat. Una de les tendències de la medicina de l’època és la medicina social, que manté que les condicions econòmiques i socials repercuteixen directament en la salut dels individus (Rosen, 1985:81). De tal manera que la salut i la malaltia deixen d’estar al terreny privat per convertir-se en públic i de caràcter social (Aresti, 2001: 73).

 

Aquesta concepció de que la medicina ha d’arribar a totes les facetes de l’individu, inclosa la seva sexualitat, és fonamental ja que l’Estat intenta realitzar un control més exhaustiu de la comunitat: mesures d’higiene, control de la natalitat, de les malalties venèries, etc. Totes aquestes mesures estatals proporcionen per una banda una millora de la salut en la comunitat, però per l’altra, un augment del control sobre l’individu.

 

Metges i biòlegs comencen a revisar de forma més crítica les explicacions “científiques” sobre la inferioritat de les dones, sobretot a partir de la Primera Guerra Mundial, època en què aquestes demostren la seva vàlua a les cadenes de producció i en la pròpia societat, desenvolupant tasques que fins el moment estaven destinades als homes.

 

En tot cas, s’observa com la conjuntura social activa la classe mèdica i com les estructures de pensament que semblaven inamovibles fins al moment (sobretot en la consideració de la dona com un ésser dèbil i inferior per naturalesa), comencen a ser qüestionades per alguns professionals de la medicina. És també durant aquest període que els metges apareixen com aquells que poden garantir la salut de la comunitat, deixant de banda les visions religioses que, en el que respecta a la salut, passaran a un segon terme. El discurs de la classe mèdica, per tant, experimenta un increment de credibilitat en la societat, considerant-lo com el discurs legítim front la religiositat o altres concepcions de la salut rebutjades per la medicina i la ciència com supersticions o curanderisme (2001:81).

 

En aquest context de la medicina social es pot trobar al reputat endocrí Gregorio Marañón (1887-1960), qui malgrat va signar l’acta fundacional de l’Institut de Medicina Social, on expressava que les reivindicacions del feminisme eren positives pel futur de la humanitat, comenta per altra banda:

 

“La mujer es, psicológicamente, una 'hermana menor del hombre', porque ello es necesario para el auge de las cualidades psicológicas y propicias a la maternidad – hipersensibilidad, ternura, espíritu de sacrificio, atención exquisita a los problemas prácticos, tendencia conservadora -; y su libido es poco intensa, y su erotismo embotado, porque la maternidad exige utilizarlos como simples medios de acceso para el fin reproductor, y no como objetivos terminales” (Moreno-Jiménez, 1990:109).

 

Aquest paràgraf resumeix el sentir d’una època on coexisteixen discursos en favor de la igualtat de la dona i alhora sobre la seva naturalesa asexual. El discurs de la funció reproductora de la dona, l’atribució de característiques com la tendresa i la sensibilitat, la negació de la libido, la negació de la seva expressió fora de la reproducció i la comparació amb l’home en termes d’inferioritat (germana menor de l’home), resumeixen molt bé els valors associats a la dona a l’Espanya dels anys 1930. Però el que també s’aprecia són els biaixos de la ciència ja que aquesta no es pot desfer dels judicis de valor i de les consideracions morals de l’època: la dona no disposa de sexualitat més que per procrear.

 

Respecte a la libido femenina, Gregorio Marañón, comenta:

 

(…) es normalmente pasiva, un centro de atención para la libido del hombre, y esto no sólo en la especie humana, sino en toda la escala animal e incluso en la atracción unicelular, donde la vida se engendra, ya que es siempre el óvulo el que atrae al espermatozoide” (1990:109).

 

De nou la sexualitat de la dona se centra en la reproducció i sobretot, en el seu caràcter de receptacle, d’ésser passiu que té per objectiu l’atracció de la libido masculina i, en tot cas, de que la naturalesa de la dona és aquesta, reforçant el caràcter inamovible de la seva condició. Com es pot veure, la ciència potencia el discurs de la sexualitat femenina sempre vista des de l’”altre”, des de l’home, pres aquest com a exemple normatiu. De fet, l’atribució de qualitats “naturals” a les dones, contribueix a reforçar els estereotips sobre elles que perduren fins l’actualitat.

 

Fins ara totes les referències que s’han realitzat han vingut de la mà de la medicina i la filosofia, encara que la psicologia o el psicoanàlisi també han contribuït de forma decisiva a tractar la sexualitat. Un dels autors més significatius és Freud (1856-1939) i encara que en el camp de la sexologia es va dedicar de forma més indirecta, va contribuir a generalitzar opinions que en algunes ocasions havia pres d’altres autors però que ell va popularitzar, com la importància de la libido, l’estudi de les perversions sexuals (marcant una línia difusa entre allò que era normal i allò pervers) i la importància de la sexualitat tant pel que respecta a les patologies com per la psicologia de la persona (1990:197).

 

Per a Valls, Freud va contribuir de forma decisiva a la sexologia quan va argumentar que l’únic orgasme “madur” que una dona podia tenir era l’orgasme vaginal o que l’enveja del penis es trobava sota els conflictes inconscients de totes les dones. Aquestes teories psicològiques dominants van omplir les consultes de dones angoixades per no tenir orgasmes només amb la penetració. A través de la sexualitat es va exercir un control sobre la dona: la dona “madura” havia d’obtenir plaer d’una manera determinada, si no ho feia de la manera “normal” hi havia un problema darrera. Per aquesta autora, “La sexualidad femenina entró en el camino de la invisibilidad por medio de la psicopatologización o psiquiatrización de las sensaciones y de los sentimientos de las mujeres” (2008:85).

 

La ciència, per tant, posa en funcionament una sèrie de discursos considerats veritat, constituint-se en una màquina de producció de la veritat i que està associada al saber i al coneixement (Foucault; 1998:42).

 

Però un dels metges que marca la tendència dins de la sexologia actual, trencant amb les idees predominants de l’època Victoriana va ser Havelock Ellis, (1859-1939). Aquest sexòleg, que va estudiar les dones a l’Espanya de finals del segle XIX, aborda la importància del relativisme cultural dins de la variabilitat de les conductes sexuals, sense necessitat que siguin conductes patològiques. S’integra en moviments socialistes i feministes i un dels seus temes d’estudi serà la sexualitat femenina considerant-la com una sexualitat àmplia, afirmant la multiplicitat de zones erògenes del cos femení i la importància de la sexualitat en la vida de les dones, que a més, no ha d’estar lligada a la funció reproductora. Tot i així, considera que la sexualitat femenina és essencialment passiva i que aquest aspecte es manifesta en una menor agressivitat que l’home en l’esfera social. Tanmateix diferencia les dones espanyoles de les dones angleses feministes catalogades com masculines.

 

Malgrat planteja que la sexualitat i la reproducció són aspectes diferents, Ellis manté que les dones havien de ser mares i que per aquest motiu tenien atributs de sensibilitat, maternitat, empatia, etc. propis tots ells de la condició femenina.

 

Un altre tema inèdit de la seva època i tractat per Ellis és l’homosexualitat femenina sobre la que afirmava que les dones lesbianes tendien a tenir conductes més masculines (Aresti, 2001:48).

 

La importància d’aquest metge radica en què, si bé anteriorment s’havia tractat l’homosexualitat masculina, la femenina havia estat relegada a l’oblit. Ellis la mostra des del relativisme cultural, encara que associant-la a conductes més pròpies de l’home que de la dona. Tanmateix, és una figura cabdal perquè fa visible la sexualitat femenina, li treu el seu caràcter de ser només reproductor i sexualitza el cos de la dona.

 

Per al ginecòleg espanyol José Botella (1912-2002), deixeble de Gregorio Marañón, la dona es caracteritza per la seva naturalesa frígida, afirmant que només les que tenien problemes endocrins (com l’augment de la testosterona) aconseguien tenir plaer, precisament perquè la testosterona era una hormona masculina. Com afirma taxativament Valls, la ciència contribuïa de forma decisiva amb aquestes afirmacions a la invisibilitat i al desconeixement de la sexualitat femenina (Valls, 2008:85).

 

Però si les dones eren per naturalesa frígides, aquelles que sí tenien desitjos de mantenir relacions sexuals ja fos amb persones del mateix sexe ja fos amb persones de l’altre sexe, eren considerades com a putes. Les dones que tenien desig se’n sortien de la norma, de la norma establerta per preceptes morals i socials de l’època (2008: 86).

 

La contínua manipulació de la sexualitat només ha contribuït al desconeixement, a generar més pors i conflictes, i a l’acceptació abnegada de la sexualitat de l’“altre-masculí” abans que la pròpia sexualitat femenina per part de les mateixes dones. De tal manera que fins i tot, el model de sexualitat de les dones predominant continua sent el masculí.

 

Seguint amb els girs que concebien la dona des d’un punt de vista sexuat, van resultar de gran utilitat els treballs d’Alfred Charles Kinsey (1894-1956), que va realitzar els primers estudis quantitatius [4] sobre la sexualitat i els estudis realitzats als anys 1960 per William H. Masters y Virginia Johnson, en els que per primera vegada la sexologia s’introdueix en un laboratori.

 

Kinsey, biòleg de professió, va realitzar entrevistes a milers de persones interrogant-les sobre la seva sexualitat, tant homes com dones. Un dels seus primers llibres va versar sobre el comportament sexual de l’home (1948) i cinc anys més tard va editar un llibre anàleg sobre la dona. Aquest darrer va ser criticat i es va sol·licitar la seva destrucció per un congressista dels Estats Units que considerava que el llibre era un insult per les dones de qualsevol família. En aquesta obra sobre la dona Kinsey aborda aspectes de la seva sexualitat no tinguts en compte fins el moment (però que sí que s’havien considerat als estudis de la sexualitat masculina), com la masturbació, l’orgasme, el coit, la frigidesa, etc. La dona interrogada és una dona sexual i sexuada i que obté plaer en les relacions sexuals. Tot i així, s’intenta explicar d’una manera científica la passivitat sexual de la dona, que s’atribueix a que aquestes responen més a estímuls físics i els homes a factors mentals (2008:213).

 

Finalment, uns dels referents principals en els estudis de sexualitat i encara referenciats a multitud de llibres i articles que parlen sobre la sexualitat contemporània són William H. Masters i Virginia Johnson, un matrimoni de sexòleg i ginecòloga, respectivament. Alguns estudis que els precedien versaven sobre les reaccions fisiològiques de la dona durant l’orgasme, el tractament amb vibradors elèctrics a dones amb problemes per tenir orgasmes, la mesura del ritme cardíac d’una parella durant el coit o la realització d’encefalogrames durant l’excitació sexual..., però ells van sistematitzar l’estudi de la sexualitat humana. El seu objectiu era l’estudi de les reaccions fisiològiques.

 

Un dels aspectes positius de Masters i Johnson respecte a la sexualitat de la dona va ser que aquesta no es va tractar com una equivalència masculina. Entre d’altres consideracions, està la de no equiparar el clítoris de la dona com l’equivalent del penis i el que anomenen “la fal·làcia fàl·lica”, és a dir, pensar que el penis és el centre de la sexualitat (també de la femenina) (2008:237).

 

Amb aquest plantejament diferent, entre molts altres, la concepció de la sexualitat de la dona fa un gir important. La ciència accepta que la sexualitat femenina és diferent a la masculina i els seus òrgans ja no són un equivalent dels de l’home sinó que tenen característiques pròpies.

 

La ciència mèdica va avançant alhora que ho fa la societat, traient a la sexualitat de la dona algunes de les connotacions morals que es vestien de teories científiques.

 

 

 

[1] Valls fa referència a aquest concepte en relació al reduccionisme de les diferències en la ciència, (la medicina i la psicologia, principalment), en no incloure les dones ni als estudis ni als treballs d’investigació, contribuint a fer-la més invisible. Tanmateix, la no inclusió d’aspectes específics relacionats amb elles (en aspectes referents a la vida quotidiana, condicions laborals, tasques domèstiques, salaris, etc.) introdueixen un biaix en els estudis que no contemplen les diferències de gènere ni a nivell biològic ni a nivell social).

 

[2] Foucault considera que la societat contemporània ha heretat la concepció de la sexualitat del segle XVIII, una societat industrial, capitalista i burgesa que no nega la sexualitat sinó que la regula i la normativitza, precisament perquè té un interès cap a ella (1998:42).

 

[3] Es pren com el cim de l’evolució l’home blanc burgés de l’Anglaterra del segle XIX.

 

[4] Anteriorment s’havien utilitzat altres metodologies qualitatives, com l’observació, l’experiència personal o la etnologia (Íbidem:203).

 

 

 

Conclusions

 

La utilització de la deconstrucció des de la perspectiva històrica ens ajuda a veure la importància de desfer el concepte de sexualitat femenina, mostrant quins elements i connotacions hi formen part. Quan parlem del sexe de les dones, encara molts d’aquests punts de vista expressats més amunt, s’hi troben i la condicionen, conformant molts dels actuals prejudicis i estereotips sobre la sexualitat femenina, tant d’homes com de dones.

 

Les dones han estat vistes des de la ciència com l’“altre”, com el no-home, atorgant-les característiques naturals, i per tant, no modificables, a aspectes que eren merament culturals i morals. Tot això ha contribuït a que moltes dones desconeguin la seva pròpia sexualitat, encaminant-les cap al plaer normatiu o “correcte”, atribuint patologia a certes conductes que eren jutjades des d’una perspectiva moral i no mèdica i negant-se i negant-les la possibilitat del plaer.

 

 

4. Bibliografía

Aresti Esteban, N. (2001). Médicos, Donjuanes y mujeres modernas. Los ideales de la feminidad y la masculinidad en el primer tercio del siglo XX. Bilbao: Universidad del País Vasco, Historia Contemporánea, 23.

 

Foucault, M. (2008). Un diálogo sobre el poder y otras conversaciones. Madrid: Alianza Editorial.

 

Foucault, M. (1998). Historia de la Sexualidad I. La voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI.

 

Moreno-Jiménez, B. (1990). La sexualidad humana: estudio y perspectiva histórica. Madrid: UNED.

 

Rosen, G. (1985). De la policía médica a la medicina social. México: Siglo XXI.

 

Valls-Llobet, C. (2008). Mujeres invisibles. Barcelona: De Bolsillo.

 

Valls-Llobet, C. (2011). Mujeres, salud y poder. Madrid: Ediciones Cátedra.

 

 

Citació

Autor: Bergillos Muñoz, Araceli

Títol article: El discurs de la biomedicina sobre la sexualitat femenina: elements per a la seva deconstrucció

Revista: APSalut. Volum 5. Número 2. Article 90

Data: 21 d'abril de 2017
UNITAT DOCENT D'ACEBA / Sardenya, 466 - 08025 Barcelona / Tel. 93 567 43 80 / udaceba@udaceba.cat