Logo UDACEBA

Experiència Hippokrates a Àustria

Autor:

Gemma Rovira, resident MIR UDACEBA

 

 

Quan em van comunicar la notícia i em dir que podria viure al bell mig dels Alps, treballant com el típic metge d’abans, no vaig poder deixar escapar aquesta oportunitat. Sempre m’ha agradat conèixer, experimentar, tirar-me a la piscina a ple hivern o fer salts d’alçada sense xarxa. Mai havia tingut una oportunitat millor per conèixer aquesta medicina diferent que ens expliquen els turistes i que reflecteixen les notícies, aquesta medicina europea vers la qual suposadament tots ens dirigim “Podré conèixer el que significa la medicina rural Europea” vaig pensar sense poder apartar els ulls de l’horari detallat i emocionant que m’havia enviat el Dr. Ritter en el seu darrer correu electrònic. “A la tardor és perfecte, els arbres agafen tonalitats diverses i els freds vents indiquen les nevades de l'hivern. T’ho passaràs molt bé. Sigues benvinguda!”

 

Va ser una decisió difícil. Què se m’havia perdut a Àustria? El primer que em calia era tenir clars els objectius. Qui em va dir que tornaria a viure una aventura d’aquest tipus? Un dels meus objectius principals seria fer xarxa amb persones de la meva especialitat. Què s’entén a Àustria per ser metge de família? Com funciona la sanitat allà? És pública i universal? Tot això és el que volia conèixer, així com també el funcionament del treball social comunitari i domiciliari, com desenvolupen el tema del pacient crònic complex i el paper que juga la indústria farmacèutica en el sector. Coneixen el concepte de deprescripció o prescripció induïda? Quina és la relació dels especialistes amb els hospitals? Tenia moltes preguntes per només dues setmanes d’estada. Els companys que ja havien viscut l’experiència Hippokrates m’explicaven que havien superat tots els objectius previstos. Semblava arriscat... coordinar l’agenda de rotacions amb la meva Unitat Docent, aconseguir els permisos necessaris i l’acceptació del “visitor” no havia estat fàcil. A més, poder pagar totes les despeses econòmiques del viatge en època de crisi no és gens fàcil. Jo, per si un cas, ho anava anotant tot a l’Exchange Template, no fos que després perdés el nord amb tanta natura i aire fresc.

 

Un cop a l’avió, no vaig mirar enrere. “T’ho hauries d’haver pensat bé, senyoreta”. Això és el que m’hauria dit la meva mare, com quan era petita i feia entremaliadures. D’altra banda, també era conscient que aquest tipus d’experiències es presenten poques vegades a la vida, i que calia aprofitar-la i viure-la intensament.

 

Després d’hores d’avió i de tren, el nas vermell del fred i un llarg trajecte en cotxe, vaig arribar a la casa que m’acolliria durant 15 dies. A les 6 del matí em sonava el despertador i a les 7.00 h ja estavem passant visita en un consultori rural de dins la mateixa casa, amb mitjans que en un centre urbà ens semblarien impensables. Hi havia un espiròmetre i una màquina d’anàlisis de sang, teràpia elèctrica pel dolor, dues consultes (una de les quals estava destinada a fer cirurgia menor) i una farmàcia a dins del mateix centre, ja que al poble no n’hi havia cap. Jo anava arreglada, perfumada, amb les dents netes, ben vestida i amb la bata de metge el màxim de planxada possible després d’un llarg viatge. Portava una llibreta amb un llistat de preguntes imprescindibles que necessitaven resposta i fulls en blanc per a tots els possibles dubtes. Estava emocionada i nerviosa. “Realment no tens remei”, pensava en veu baixa.

 

La jornada era llarga i intensa. Si ser metge de família ja és difícil, encara ho resulta més si a la vegada ets pediatra, ginecòleg i cirurgià menor, i ho fas tot mentre visites a gent gran de pobles de muntanya apartats que no poden desplaçar-se fins a la consulta. Sens dubte, aquí les visites a domicili no eren una comoditat sinó una necessitat!

 

Vam trucar al timbre i ens va obrir la porta una senyora gran de 91 anys, amb artrosis, hipertensió, sucre, la qual va patir un infart fa uns anys i per tant anava anticoagulada amb sintrom i pateia molt dolor. “Hola Dr. Herr!. Com estem? Passeu, passeu. He fet cafè i un pastís de panses boníssim”. Quan vam entrar a la cuina, hi havia un grup de persones que després vaig descobrir que eren tres generacions de Schidler que vivien al mateix sostre i que s’ocupaven conjuntament de la lleteria familiar. Em van rebre amb un somriure i una forta encaixada de mans. Estaven entusiasmats de tenir una visita tan internacional i a més, metge! No vaig poder evitar la meva cara de sorpresa al veure la situació i comparar-la amb els domicilis a Barcelona. Anamnesis bàsica, control de constants, vam ajustar el INR i vam mirar la glucèmia. Li vam deixar una bossa amb la medicació pels propers mesos que ella no podia recollir i ens vam despedir tot menjant un trosset de pastís de panses. Així són!

 

Quan vam arribar, mig plovent, a casa ens esperaven uns Wiener Schnitzel boníssims per sopar y Sacher Torte que la Bàrbara havia fet per a mi i pels altres sis fills de la família. Vam parlar sobre sanitat, tot rient del meu millorable accent alemany i dels símptomes impronunciables que comentaven la gent gran “schiwindeeeel….què??? Mareig! Tenia mareig”, em deient rient.

 

Em van explicar que a Àustria es factura per cada procediment que es realitza a part, i que hi ha un preu fix establert per visita. Allà, el metge treballa a l’ambulatori com a autònom, i l’accés a determinades proves diagnòstiques i tractaments està restringit als especialistes. No existeix la recepta electrònica i el maneig del pacient crònic complex és inconstant, sense programes preventius definits i fonamentalment depèn de que el pacient vagi a la consulta, fet que no sempre és així.

 

Quan ens vam despedir em va comentar que lamentava que la rotació hagués estat de dues setmanes només, ja que encara quedaven molts llocs per conèixer! L’experiència sanitària va ser sens dubte molt complerta i enriquidora. Vam quedar que aviat ens retrobariem però en aquesta ocasió per esquiar junts amb els nens. La més petita de la família, al marxar, cantava una cançó de despedida des de la porta. Realment els austríacs són gent molt hospitalària.

 

Vaig marxar molt agraïda i amb un concepte fresc de la medicina rural. El món pot arribar a fer-se petit quan les persones s’apropen i vaig pensar que m’emportava la bata una mica més carregada d’experiències i coneixements que abans de marxar.

 

“El món és això. Molta gent, un mar de focs. Cada persona brilla amb llum pròpia entre tota la resta. No hi ha dos focs iguals. Hi ha focs grans, focs petits i focs de tots colors. E. Galeano. El libro de los abrazos”.

 

 

Citació

Autor: Rovira, Gemma

Títol article: Experiència Hippokrates a Àustria

Revista: APSalut. Volum 2. Número 2. Article 31

http://www.udaceba.cat/ca/pl205/apsalut/editorials/id34/experiencia-hippokrates-a-austria.htm

Data: 27 de març de 2014
UNITAT DOCENT D'ACEBA / Sardenya, 466 - 08025 Barcelona / Tel. 93 567 43 80 / udaceba@udaceba.cat